6. «És quan dormo que hi veig clar» per J V Foix

«És quan dormo que hi veig clar» per J V Foix (1953)

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

J.V.FOIX

COMENTARI

Aquesta obra, és un model clar d’obra surrealista, es regeix per les seves principals característiques. Les descripcions d’aquest poema produeixen un efecte plàstic per la seva capacitat d’evocació de colors i formes. S’utilitza en abundància, per tal de fer més fàcil la creació de la imatge pel lector. Per aquest motiu, com el català utilitzat per descriure és més aviat oblidat per l’època, es fa feixuc llegir-lo, i costós d’entendre’l.

Pertany al llibre On he deixat les claus… (1953). Per la data de l’escriptura, a finals de la guerra civil, sembla que el “monstre que no dic” es podria referir als qui han ocupat la terra, “planto la meva bandera” és un clar signe polític. Somni d’una esperança de llibertat que no morirà interpretació pel clau del catalanisme radical de Foix.

Sembla un conjur de bruixes per assolir un desig amagat del jo poètic: matar el monstre amb una agulla de cosir sacs.

En aquest poema també relata les il·lusions dels somnis, quan diu “és quan dormo que hi veig clar”. Quan algú ens parla dels seus somnis, es taca d’una part molt íntima del seu interior. Aquest poema també el pots relacionar amb temes sobre la identitat d’una nació.

Pel que fa la seva estructura, és una cançó a la manera tradicional, amb una tornada que repeteix els dos versos inicials d’estrofa. Està format per tres estrofes de deu versos cada una. Els versos són decasíl·labs, tenen deu síl·labes, i la rima és ABABABBAAB.

MÉTRICA

És quan plou que ballo sol 10A
Vestit d’algues, or i escata, 10B
Hi ha un pany de mar al revolt 10A
I un tros de cel escarlata, 10B
Un ocell fa un giravolt 10A
I treu branques una mata, 10B
El casalot del pirata 10B
És un ample girasol. 10A
És quan plou que ballo sol 10A
Vestit d’algues, or i escata. 10B

És quan ric que em veig gepic 10A
Al bassal de sota l’era, 10B
Em vesteixo d’home antic 10A
I empaito la masovera, 10B
I entre pineda i garric 10A
Planto la meva bandera; 10B
Amb una agulla saquera 10B
Mato el monstre que no dic. 10A
És quan ric que em veig gepic 10A
Al bassal de sota l’era. 10B

És quan dormo que hi veig clar 10A
Foll d’una dolça metzina, 10B
Amb perles a cada mà Visc al cor d’una petxina, 10A
Só la font del comellar I el jaç de la salvatgina, 10B
–O la lluna que s’afina 10A
En morir carena enllà. 10B
És quan dormo que hi veig clar 10B
Foll d’una dolça metzina. 10A